Prevere beneficiat de Santa Maria del Pi

Sant Josep Oriol (Barcelona, 23 de novembre de 1650 – 23 de març de 1702) va ésser un prevere barceloní. És venerat com a sant per l’Església Catòlica i és objecte de particular devoció a la ciutat de Barcelona.
És anomenat “Taumaturg de Barcelona”. En una època en què la sanitat pública era inexistent i només els rics podien accedir als professionals de la salut, ell es donava als malalts i els atenia amb els mitjans que eren al seu abast: els rentava les ferides, els posava ungüents, els donava remeis casolans, els atenia i pregava amb ells. El juny de 1687 comença a exercir com a beneficiat de l’església del Pi i, des del primer moment, cada final de mes quan cobrava el que li corresponia del benefici, els pobres ja l’esperaven a la porta i ell els ho repartia gairebé tot. Aquesta benèfica tasca i la seva austeritat, el portaria a ésser conegut com el “doctor Pa i Aigua”.
Sant Josep Oriol nasqué al carrer d’en Cuc (avui, Mare de Déu del Pilar) el 23 de novembre de 1650 i fou batejat a Sant Pere de les Puel·les el mateix dia. Era el fill petit de vuit germans de Joan Oriol i Vaquer i Gertrudis Bogunyà i Martí. De petit va viure al barri de la Ribera. Escolà de Santa Maria del Mar, fa els estudis a la Universitat de Barcelona, obtenint el títol de Doctor en Teologia l’1 d’agost de 1674. Amb l’obtenció també d’un petit benefici al santuari de la Mare de Déu de Bell-lloc, prop de Palamós, va ser ordenat prevere el 30 de maig de 1676 al palau del bisbe de Vic. El 29 de juny de 1676 va cantar la seva primera missa a l’església de Sant Pere de Canet de Mar, lloc de residència de la família Milans que en foren amics i protectors. Un dels membres principals d’aquesta família, Marc Antoni Milans i Macià, anys més tard, confiaria al futur sant l’educació del seu fill Tomàs Milans i Godayol, el qual va arribar a ser un destacat músic i compositor català.
En un primer moment exercí de sacerdot a l’Oratori de Sant Felip Neri, institució a la que l’unia una estreta amistat i sobretot una forta vinculació doctrinal, i també com a preceptor dels fills d’un cavaller militar d’origen italià resident a Barcelona de nom Gasneri. En la casa d’aquest cavaller s’esdevé un dels episodis miraculosos viscuts pel jove sacerdot i que el portarà a adoptar una vida de pobresa i penitència. La pregària i la meditació seguint els principis doctrinals del Quietisme, una mena de zen del segle XVII, el va portar alguna vegada a ser fins i tot investigat per la inquisició tot i que sense conseqüències. Aquest esperit quietista és un dels trets principals de la seva espiritualitat.
El seu ministeri principal va estar lligat sempre a la Parròquia de Santa Maria del Pi de la qual va ser nomenat beneficiat l’any 1686. Des d’aquell any va ocupar nombrosos càrrecs dins la seva comunitat destacant-ne sobretot en el de passioner que el portà a haver de visitar i tenir cura dels malats i els desvalguts de la parròquia. Amb el temps, a través d’aquest ministeri, va esdevenir molt popular entre la població de Barcelona i la fama del seu carisma taumatúrgic es va estendre arreu de Catalunya.
Desitjant el martiri, anà a Roma l’abril de 1698 per a oferir-se per anar com a missioner a terres llunyanes, però caigué malalt a Marsella i va tornar a Barcelona.
A partir d’aquell moment i fins a la seva mort, el Doctor Pa i Aigua, com era conegut a Barcelona per la seva vida de penitència, desenvolupà el carisma de curacions a la Capella de la Sang o del Santíssim de la parròquia del Pi que el feu conegut i estimat arreu.
El 23 de març de 1702 al carrer de la Dagueria, moria després d’una curta malaltia que ell mateix havia profetitzat poc temps abans. El seu enterrament, pels carrers de Barcelona, fou un esdeveniment remarcable al qual acudí en massa la població de la ciutat. Per ordre del bisbe Dom Benet de Sala, el seguici funeral va recórrer el mateix itinerari que la processó del Corpus amb el seu cos dipositat sobre el baiard utilitzat per la Mare de Déu Dormida que es celebrava el dia 15 d’agost. Va ser enterrat a la capella on exercia el seu ministeri sacerdotal i on encara hi reposa.
L’any 1759 s’inicià el procés de beatificació a instàncies d’una comissió formada per ciutadans de Barcelona i feligresos del Pi i el dia 5 de setembre de 1806 era beatificat a Roma pel papa Pius VII. Fou canonitzat l’any 1909, a instàncies del Cardenal Salvador Casañas i Pagès, bisbe de Barcelona i antic rector de la parròquia del Pi, el qual era molt devot del sant.