«No és un bon Barceloní
qui no és de la Sang del Pi»

Les primeres Ordinacions localitzades de la Il·lustre Arxiconfraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist són posteriors a 1536. S’estableixen com a fundadors: Isabel de Josa, Abadessa del Monestir del Peu de la Creu de Barcelona, Enric de Centelles, Cavaller de l’Orde de Santiago, Gaspar Garró, natural de València i habitant de Barcelona, i Benet Montagut, ciutadà de Barcelona. Amb consentiment del, difunt, Joan de Cardona; bisbe de Barcelona entre 1531 i 1536. Per tant, aquestes dates són les que ens daten, en termes ante/post quem, la fundació de la confraria. La fundadora Isabel d’Orrit o de Josa, va ser una dama erudita emparentada amb els Cardona pel seu casament amb Guillem Ramon de Josa i de Cardona l’any 1509. Poc temps desprès, l’any 1517 va enviudar restant a càrrec dels tres fills del matrimoni. Isabel posseïa, a part de la seva erudició, una intensa espiritualitat cristiana que la va orientar a fer diverses fundacions com l’anomenada comunitat del Peu de la Creu i la mateixa fundació de la Confraria de la Sang. Juntament amb Isabel Rodès i Estefanía de Requesens va formar part del grup de dames catalanes que acolliren Ignasi de Loyola en els seus sojorns a Barcelona i va participar en el frustrat projecte de crear la branca femenina de la Companyia de Jesús. Desplaçada a Itàlia l’any 1543 per seguir Sant Ignasi, moria a Vercelli, al Piemont, l’any 1564 després de fundar en aquest lloc diverses institucions caritatives.

En les primeres ordinacions de l’Arxiconfraria ja s’hi esmenten tres imatges del Sant Crist: la petita, la mitjana i la grossa. Però, la més coneguda, és la que va esculpir Jeroni Xanxo cap al 1545. El 1547 la Arxiconfraria s’instal·la a l’església del Pi, amb una concòrdia entre el rector i els prohoms. S’estableixen a la sala del Capítol, que acorden ampliar. L’any següent, mitjançant un privilegi s’unifiquen les Confraries de la Sang i del Cos de Crist que convivien al Pi. El 1561, per unes disputes amb el Pi, l’Arxiconfraria trasllada la seva seu al convent dels Framenors deixant la casa o “palau” de la Sang –situada actualment a la Plaça del Pi nº1– allunyada de la seva capella. Aquesta casa fou donada a l’Arxiconfraria per Pere de Cardona i Requesens, que havia estat Governador de Barcelona. El dia de St. Andreu de 1572 els confrares de la Sang van retornar al Pi i van decidir arreglar la Casa de la Sang, encara que les obres no es dugueren a terme fins l’any 1589. Els anys van passant, amb més o menys normalitat –amb reformes a l’altar, intents fallits de comprar propietats col·lindants a la casa de la confraria i successions dels prohoms i majorals,  L’any 1601 es fa una concòrdia amb la comunitat del Pi per assistir a les processons de Setmana Santa, origen de la Processó de la Sang que va arribar a ser molt famosa. L’any 1664 participen a la processó de retorn de les relíquies de Sana Madrona i el mateix any va ser agregada a l’Arxiconfraria de Sant Joan Degollat, dels Cavallers Florentins de Roma, coneguda popularment com «la Misericòrdia». Aquesta agregació va ser promoguda per Francesc Frigola de Llordat, senyor de la baronia de Maldà, procurador de la Sang i un dels personatges catalans més actius en l’alta política catalana a Roma. Comportà per l’Arxiconfraria l’adquisició de les indulgències, prerrogatives i privilegis associats a l’Arxiconfraria romana, entre elles la de demanar l’indult d’un condemnat a mort, privilegi que la Sang va exercir diverses vegades durant la seva història.

Una de les devocions més arrelades del Sant Crist de la Sang era la prevenció del mal temps i les rogatives de pluja, en aquest sentit són nombroses les ocasions on el Sant Crist és portat en processó tant per demanar la pluja com per calmar tempestes des del baluard de llevant estant. Una ocasió que va tenir cert relleu va ser l’any 1670 quan es feu una processó des de la Catedral per obtenir pluges. Es conta que en sortir de la Seu el Sant Crist de la Sang, es posà a ploure amb tanta intensitat que els canonges decidiren suspendre la processó. Entre el juliol del mateix any 1670 i el juny del següent, l’escultor Joan Gra rebé els pagaments per fer el retaule de la Sang i la magnífica decoració de la capella que va ser destruïda l’any 1936 . Una altra efemèride curiosa va ser l’any 1709 quan l’emperador Carles III i la seva família assistiren a la Processó de Dijous Sant del Pi, donant almoina de sis dobles. La història de la Confraria tingué un primer estroncament el 1770 quan Carles III decretà la normativa de processons de Setmana Santa i en limità l’actuació, tot i això, la Sang seguí recollint almoines amb llicència episcopal i el 1776 reprengueren l’activitat piadosa de les processons fins 1808, quan se es suspengueren per la invasió napoleònica, encara que l’activitat de la confraria es va mantenir. Retornat Ferran VII, a finals de la dècada de 1820, es feu la primera processó autoritzada pel mateix rei, el qual donà a l’Arxiconfraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist el títol de Reial. L’activitat s’anà mantenint fins la guerra Civil, quan els incontrolats cremaren l’arxiu situat a la Casa de la Sang de la plaça del Pi i els confrares es van dispersar. Perduts el mobiliari, l’arxiu i el tresor, entre les peces del qual es trobava la magnífica custòdia que l’emperadriu Isabel Cristina de Brunsvic va regalar durant la seva estada a Barcelona per la Guerra de Successió.  La casa va ser incautada i lliurada a un departament de la CNT. En acabar la Guerra, els prohoms que sobrevisqueren en sol·licitaren el lliurament a la Falange que l’ocupava des de l’entrada a Barcelona de les tropes del General Franco i en prengueren possessió reprenent l’activitat.   Durant la postguerra l’Arxiconfraria es mantingué força activa però amb els criteris del nacionalcatolicisme propiciats pel règim sensiblement allunyats del carisma i tradició pròpies. A partir de la dècada dels anys 70 del segle XX l’Arxiconfraria va reduir l’activitat pública al carrer i es va centrar en els actes de Setmana Santa dins de la Basílica, mantenint exclusivament els Viacrucis del Diumenge de Rams i els actes litúrgics del Divendres Sant. Malgrat tot, amb penes i treballs, l’activitat de l’Arxiconfraria a continuat fins l’actualitat.

2 – Assistència als condemnats

El 1598 la Santa Inquisició demanà a la Confraria que els deixessin el Sant Crist Gros per acompanyar els condemnats, petició a la que els confrares hi accediren de bon grat, demanat, tanmateix, que es fes amb la solemnitat que li pertocava. És aquesta potser la raó inicial de la tradició d’acompanyar els condemnats a mort amb el Sant Crist Gros que la Confraria de la Sang va exercí durant segles. El Pi va rebre a mitjans segle XVII un seguit de llicències per retirar els cadàvers dels llocs públics dels ajusticiaments. En les primeres ordinacions que es conserven a l’AHCB –La Casa de l’Ardiaca– ja s’esmenta, al primer quart del segle XVI, la compra de tres camises amb els seus calçons, blancs, per vestir els condemnats, mesura aquesta orientada a evitar  que els assistents a les execucions fessin burla dels reus despullats a les forques. Al mateix document es parla de treure el Sant Crist mitjà per les execucions. La Venerable Imatge del Sant Crist de la Sang, de Jeroni Xanxo, estava situada al cambril del retaule de la Capella, d’on es treia, coberta amb un vel negre per acompanyar els condemnats. La imatge va ser cremada a l’incendi que va patir la basílica el 1936. Nogensmenys, el 1940 es va fer una altre imatge per posar al seu lloc, i que substitueix la malaguanyada figura.

La imatge de Xanxo segueix viva en l’imaginari dels barcelonins –i dels catalans– ja que, com s’ha comentat, les execucions simples s’acompanyaven del crist mitjà, o el Sant Cristo Xic; i quan excepcionalment s’executaven, com a mínim, 3 reus, es treia el gros: és per això que la veu popular parla de treure el Sant Cristo Gros, quan una cosa és excepcional i única. La imatge no només sortia per aquestes tenebroses, encara que populars, estampes. El Sant Crist de la Sang era l’encarregat de rebre els reis i reines quan entraven a Barcelona –que tampoc passava cada dia– i, com s’ha pogut llegit, de preservar del mal temps i fer rogatives per la pluja.

3 – Setmana Santa

En les ordinacions conservades de l’any 1536 ja s’esmenta una processó de disciplinants que segurament ja es feia d’ençà dels primers anys del segle XVI. L’any 1576 tenim una primera notícia d’un misteri processional corresponent al pas de la Flagel·lació, la qual cosa indicaria que la Sang va ser una de les primeres processons amb misteris processionals d’àmbit hispànic. A partir de finals del segle XVI i durant tot els segles XVII i XVIII es van anar construïnt els diferents misteris processionals, alguns realitzats per artistes escultors de renom com Agustí Pujol, Ramon Amadeu i Damià Campeny, autor que va realitzar el darrer misteri incorporat, el de la Deposició de Jesús al Sepulcre, encarregat pel Gremi dels Revenedors l’any 1817 i conservat actualment al Pi en cessió del Museu d’Art de Catalunya.

Durant tot el segle XVIII i la primera meitat del segle XIX la Processó va esdevenir un dels actes centrals de la Setmana Santa barcelonina i, de la mateixa manera que ho va ser la del Corpus Christi, una gran ocasió per “veure i deixar-se veure” Segons ens diu Joan Amades en el seu Costumari, revestia un caràcter molt popular, acudint a veure-la gent de tot Barcelona i dels pobles dels entorns, cosa que provocava grans aglomeracions i algun aldarull, d’aquí la dita popular: “A la processó de la Sang hi ha més misteris del que hi van” referint-se a les empentes i robatoris propis d’una gran aglomeració. Aquest caràcter social va fer que s’anés creant un considerable conjunt de literatura al seu entorn, la majoria dirigida al consum de les classes populars com ara els fulls de rengle amb la composició de la processó, venuts per baladrers al mig del carrer i que es mantingueren fins ben bé al final del segle XIX.

La processó va entrar en decadència a la primera meitat del segle XIX, reben el tret de gràcia amb l’abolició del sistema gremial que deixava la processo sense efectius per a realitzar-la. Tot i així, amb penes i treballs es mantingué fins al 1900. La gran majoria del misteris, propietat dels gremis, van desaparèixer, abandonats mantenint-se fins al dia d’avui els dels Revenedors abans esmentat i el de la Santa Espina, propietat del Col·legi de l’Art Major de la Seda, realitzat al tombant del segle XVIII-XIX.

4 – Capella i Patrimoni

Originalment aquest espai es va concebre com a sala capitular parroquial, única en el seu gènere a Barcelona. S’encomanà la construcció a Bartomeu Mas, mestre d’obres de l’església, que hi treballà entre els anys 1468 i 1486, abordant també la reforma de la rectoria i el buidatge de la capella de Sant Rafael i Sant Martí per habilitar-ne l’accés. Està concebut com una petita esglesiola annexa al cantó meridional del temple: de nau única, absis poligonal i coberta amb tres trams de volta de creueria. En origen, i així hem d’imaginar que era al segle XVI, l’espai s’il·luminava a través de tres grans finestrals oberts a les parets meridional i occidental. Exteriorment l’únic element decoratiu visible és el guardapols del finestral gran, a la façana de ponent. És d’estil flamíger i s’hi representen àngels sostenint filacteris i un de central que sosté l’escut del Pi. D’altra banda val la pena aturar-se en els quatre capitells de la porta d’accés, decorats amb animals, reals i fantàstics de molt bona qualitat.

En un primer moment el Capítol estava presidit per un retaule dedicat a Santa Eulàlia i Sant Sever, i un Sant Crist donat per l’infant Enric d’Aragó. L’any 1508 s’hi trasllada el retaule vell de l’Altar Major, que es va desmuntar durant la construcció del nou. Mesos abans el sagristà del Pi, Pere Joan Matoses, llegà la seva extensa biblioteca a l’església, a condició que es col·loqués en el Capítol i pogués esser consultada per tothom, creant així la segona biblioteca pública de Barcelona. L’any 1547, s’hi estableix l’Arxiconfraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Barcelona i a partir de llavors es coneixerà com «capella de la Sang». La nova decoració, d’un segle després, la feu Joan Gra i consistia en un gran i sumptuós retaule barroc, que ocupava la capçalera de la capella, amb un cambril en que es venerava el Sant Crist: als seus peus hi havia la imatge de la Mare de Déu dels Dolors. Als laterals del retaule, omplint les parets de la capella, hi havia onze grans pintures amb escenes de la Passió de Crist, emmarcades en una magnífica decoració de fusta.

La capella de la Sang fou el lloc predilecte de Sant Josep Oriol per oir confessió i rebre els malalts que venien a curar-se. Entre les seves parets s’hi van produir moltes de les curacions i miracles que realitzà durant la seva vida. El 1706, en ple setge de la Guerra de Successió una bala de canó va impactar a la capella, cosa que feu saltar el cap de la imatge del Sant Crist. El 1709, l’Arxiconfraria pagà la restauració de la capella i el sostre, que quedà afectat per l’impacte i pocs anys més tard, es resolgué pintar la processó del viàtic de 1709, amb l’emperador i l’emperadriu, moment en que la Confraria va rebre el regal de la custòdia. L’any 1764 es construí l’edifici de l’Arxiu sobre el terrat de la capella. Aquesta va ser la última gran modificació abans de la crema de l’església durant la Guerra Civil. El resultat d’aquest incendi provocat va ser la destrucció complerta del retaule i la decoració de 1670, la pèrdua del Sant Crist d’en Xanxo i de la Marededéu dels dolors. L’incendi fou de tant magnitud que fins i tot es va esfondrar la volta gòtica. Després de la guerra la Capella de la Sang va ser reconstruïda, es beneí una nova imatge del Sant Crist i es feu fer un nou retaule reproducció del perdut.