Crònica de l’excursió de la comunitat del Pi al Monestir de Santes Creus i al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri (21/02/2016)

El diumenge 21 de febrer, 28 membres de la Parròquia del Pi passàrem un dia assolellat i preciós visitant el monestir cistercenc de Santes Creus (S. XII) i el Santuari modernista de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri (S. XX).

Tinguérem el plaer de viatjar en el temps i en l’espai. Per a mi ha estat molt enriquidor tornar a un lloc on no havia estat en molts anys, i conèixer-ne un de nou que m’ha sorprès. Tots dos llocs, sent tant diferents en l’estil i la forma, comparteixen la bellesa, la fe i la confiança en l’esdevenidor dels seus constructors. L’un és anònim, bastit al llarg de generacions per monjos i gent oblidada. L’altre té noms i cognoms: impulsor, D.M. Vives, jesuïta; arquitectes Josep M. Jujol (vinculat al Pi) i Joan Bassegoda i Nonell; i els veïns de Montferri. Deixeu-me que us en faci cinc cèntims.

Sortirem d’hora, i ja es veia que el dia seria molt bonic. Vam distreure el viatge escollint el dinar en un organigrama molt ben preparat amb una pila de plats, d’opcions i de colors. Al cap d’una estona el paisatge va anar canviant i ja érem al país de les vinyes i no ens calien distraccions. Així el camí se’ns va fer molt curt i entràvem al recinte del monestir per iniciar la visita i recular en el temps. Fa molt que no visiteu Santes Creus? Val la pena anar-hi, no només per l’esplèndida arquitectura i la bellesa del paisatge, si no també per la museïtzació que fa que, si no et bades el cap per les fosques, entenguis la vida dels monjos antics. El guia i els muntatges de llums i so, espectaculars, ens van fer conèixer la història del monestir i dels seus habitants. És una història de constància i de treball, de voler ser fidels a Déu i útils als germans. El monument és avui en part museu, però tot conserva la petja de la fe que el va edificar i permetrà, en un futur, tornar-lo a omplir de monjos si es vol. L’església, gracies a que sempre ha estat la parròquia, ha impedit l’enrunament quasi total de l’edifici, com ha passat a tants d’altres a rel de la Desamortització de Mendizabal.

El Santuari de Montserrat, molt recent, ens mostra l’empenta i la voluntat d’unes persones que es negaren a desistir del seu propòsit. Es va començar la construcció en 1926, quasi sense recursos, gràcies al treball comunitari de tota la gent de Montferri. Ja abans de la guerra van haver d’aturar l’obra, i va restar sota les inclemències del temps fins que en 1987 d’altres amb visió de futur, energia i fe van aconseguir el finançament per acabar-la. Sovint pensem que en èpoques passades tot era més fàcil que ara, que hi havia més diners i més ganes de fer les coses. Ens enganyem. Els temps sempre han estat difícils, i aquestes grans construccions, tant les pagades pels reis com les engegades pel poble humil, han necessitat molt d’esforç i perseverança, molta voluntat i molta fe per superar els entrebancs i les aturades, i aconseguir arribar a bon fi. Nosaltres, ara, les veiem magnífiques i esplèndides, i ho són. Però el que és realment magnífic i esplèndid és l’empenta de les persones que les van fer. No van caure en la temptació de pensar que tot estava perdut. No es van creure les veus que deien que els temps anaven per altres camins, que hi havia altres necessitats, que ja no calien edificis religiosos. Es van negar a seguir el pendent que porta a no fer res, o a fer el mateix que d’altres fan, i van construir la realitat que somniaven.

Ara nosaltres, i els que vindran després de nosaltres, gaudim del seu somni fet pedra i el podem omplir de pregàries, tal com vam fer el diumenge 21 de febrer.

Anna Agell

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Santes Creus i Montferri