Crònica de l’excursió de la comunitat del Pi a Sant Pere de Casserres (26/10/2014)

Aquest diumenge de tardor es va llevar radiant, d’estiu gairebé. Amb tot, més d’un i d’una, per si de cas, es va emportar una peça més d’abric, ja se sap, els, però majoritàriament, les de Barcelona, desconfiades, pensen: a la Plana de Vic, i per aquells voltants, fa el temps que fa. La plaça d’en Berenguer, convertida en embarcament ininterromput de turistes, era un no parar de gent amunt i avall. Cap dels/de les nostres expedicionaris/es, però, va caure en la temptació, o en el descuit, d’enrolar-se cap a la Costa Brava o a Port-Aventura, i, fidels a la convocatòria, el nostre autocar va poder marxar amb tothom que era a la llista d’en Manel.

Al restaurant “Quatre Carreteres” de Tona, un dels nostres clàssics i en especial de la C-17, vam fer la parada matinal de rigor de mitja horeta. Amb la feina feta vam prosseguir fins el Parador de Sau. En enfilar cap el paratge del Bac de Sau, ràpidament, s’abandona la humanitzada Plana de Vic, i ens endinsem en el feréstec entorn de les Guilleries.

L’escenari de boscos i nobles masies, que se’ns mostra, es completa amb l’estretor, el pendent i el serpentejant decurs de la carretera que hi mena. Enmig de l’arbreda, al cap d’una estona de viatge, descobrim, de sobte, l’extensa i blava superfície del pantà de Sau, encaixonat pels cingles de Tavertet. L’autocar s’aturà per permetre que els/les expedicionaris/ries que ho desitjaven completessin el trajecte fins al monestir a peu. El vehicle sofrí una notable deserció, i l’asfalt s’omplí de persones de tota condició, tot i que el perfil femení i d’edat respectable, però “estupenda”, val a dir, n’era el més representatiu.

Els advertiments sobre la dificultat del sender van fer-s’ho repensar a alguns/es, però el gruix del personal va perseverar en el propòsit i tot seguit es formà la filera ordenada que exigia l’amplada del camí, corriol la major part del trajecte. L’itinerari a peu transcorregué per un bosc mediterrani humit, amb vistes al pantà que exigien una parada i una foto obligada. Després seguí carenant oferint més paisatges esplèndids, que tenien de taló de fons la Serralada Transversal, amb Bellmunt i el Puigsacalm com a referència. Sense massa pressa i amb gran satisfacció, s’anava avançant per la ruta, fins que arribats en un punt recordat per a tots/es, aparegué una imatge icònica i encoratjadora: El monestir encinglerat, allà, a l’extrem d’un pronunciat meandre del riu Ter, ara engolit pel pantà. Tothom va arribar, amb alguna empenteta, potser, en els passos més difícils, però amb una gran dignitat i alegria, que la majoria celebrà amb una visita al “Sr. Roca” del restaurant. Ens presentàvem, finalment, a la porta del monestir a migdia ben tocat, a misses, més aviat, dites, per continguda desesperació d’altres.

La visita al monestir, sota el mestratge del seu erudit i didàctic guia (disculpeu l’haver-ne oblidat el nom, però aquest és el peatge d’encarregar-me la crònica sense previ avís, perquè se n’haurien pres els apunts oportuns en el moment adequat), va ser memorable i acabà amb un sentit i calorós aplaudiment, mostra i expressió de la satisfacció general que restà en els presents en cloure-la.

Amb tot ja s’havia repicat, acabat la processó, i gairebé encès el ciri de les vespres, és a dir que era tardíssim, quan ens entaulàvem. En general tothom trobà el dinar exquisit, mostra condescendent de la gana que portàvem, superant amb resignada complaença els moments de certa “confusió” en trobar-se la taula parada per a menys dels comensals requerits o conviure amb les cares d’aclaparament amb la que ens obsequiava el personal de servei de l’establiment de restauració (família i parents de qui regentava el local).

Amb el sol ja ponent-se, pujàvem a l’autocar per completar la darrera etapa de la sortida dominical: Missa, “de vespres”, a Roda de Ter (val a dir que el canvi horari que estrenàvem aquell mateix dia, i el rellotge per posar a l’hora de l’autocar, van ajudar, molt, a generalitzar la sensació que fèiem tard arreu i sempre). Remuntant el Ter arribàrem, ja de fosc, no de nit, a Roda de Ter (població a la que us convidem a passejar-hi de dia i seguir els itineraris biogràfics i literaris d’en Martí Pol, el ”poeta del poble” que va saber compartir amb tots tants moments i anhels, i que avui, més que mai, les seves sàvies paraules en són mestratge i guia).

L’església parroquial de Sant Pere de Roda de Ter, ferma guardiana de la vila a l’entrada del pont vell, i, alhora d’acollidora presència, ens va donar la benvinguda i ens va oferir el seu recés (disculpeu, també, el no anomenar el seu Mn., però a qui agraïm, sincerament, la seva hospitalitat). Culminàrem el diumenge amb el mestratge de Mn. Gaietà que ens obsequià amb un evangeli deliciós: L’Amor a Déu i als nostres germans. N’haguéssiu triat una altre més apropiat per cloure una jornada de retrobament i de comunió?

Les obligades visites a l’únic lavabo disponible van propiciar que més d’un, i de dos, passegés tot el pont vell amunt i a vall, en una nit estranyament estiuenca a les acaballes de l’octubre a la plana osonenca. Contents/es, cansats/des, però amb ganes de repetir-ho, arribàrem a casa a quarts de deu, més d’hora del que ens hauria semblat.

Jordi Espuny

Punxeu aquí per veure fotos de l’excursió a Sant Pere de Casserres