La torre campanar de Santa Maria del Pi és una de les estructures arquitectòniques medievals més interessants de la ciutat de Barcelona però també de les més desconegudes. Durant molts anys ha estat pràcticament ignorat per la historiografia tret de petites referències de caràcter general i sempre complementaries a l’estudi de l’església del Pi.

Malgrat l’absència d’un estudi exhaustiu de caràcter acadèmic, sí que ha estat patent per molts la seva presència majestuosa senyorejant els terrats del barri. Sovint aquesta presència ha estat motiu de llegendes i tradicions populars i model per artistes de tota mena.

A l’skyline de Barcelona, des del segle XVI, la seva presència ha estat constant juntament amb els campanars de la catedral com a punt culminant de la ciutat i, d’aquesta manera, apareix sovint en les representacions o vistes de la ciutat, en les que queda ben clar la seva estructura rotunda i massissa, prop de la muralla de la Rambla.

Campanar de Santa Maria del Pi al segle XVI.  Vista de Barcelona (fragment) Anton van den Wyngaerde 1563.

La construcció és gòtica, de planta octogonal, de 54 metres d’altura i uns 12 metres de diàmetre exterior. Dividit en cinc plantes, es corona amb un terrat pla fàcilment accessible. Tots els pisos tenen un òcul obert en el lloc de la clau que serveix per transportar embalums d’un pis a l’altre. L’accés es fa per una escala de cargol que parteix del primer pis i arriba en una sola secció fins al cloquer. En aquesta escala hi ha les portes que s’obren a cada pis. Una altra secció més petita de l’escala i accessible des del finestral del cloquer que mira a gregal, mena al terrat.

Tota la construcció és de pedra de Montjuïc i de molt bona factura, d’un gran racionalisme constructiu, ordenat i sense concessions estètiques. No té problemes estructurals de cap mena, fora del desgast superficial de les parets. La decoració és molt austera i es concentra en l’exterior del cloquer exclusivament. Els finestrals d’arc apuntat son oberts a tots els vents del cloquer i en ells s’hi situen les campanes. La part superior de la torre, tocant al terrat, posseeix una corona d’arcuacions flamígeres, en una sèrie decorativa típica del principi del segle XV.

El campanar senyoreja per damunt dels terrats de Ciutat Vella.

El Campanar, una construcció de patrocini reial

El campanar de Santa Maria del Pi és una obra mestra de l’arquitectura gòtica catalana. Les seves particularitats constructives i la seva presència el fan excepcional a Barcelona i un dels campanars més interessants de Catalunya. Tant per la seva arquitectura com per la data de construcció, està emparentat molt properament amb el “Miquelet” de la Catedral de València i amb el de Santa Maria de Cervera. La seva esvelta línia senyoreja per damunt dels terrats del barri del Pi oferint un mirador privilegiat del centre de la ciutat, des d’on s’arriba a veure tot el pla de Barcelona i fins i tot, en dies clars, el Far de Calella, les serres del Montnegre i del Corredor, la serralada de Marina, el Montseny, el Grau Mercader del Bertí, l’Ordal, a més d’una vista privilegiada de tot Collserola i de la muntanya de Montjuïc.

Va ser construït gràcies a l’esforç de la feligresia del Pi i a la contribució dels reis Pere el Cerimoniós i Martí l’Humà l’any 1379, allargant-se la construcció fins als primers anys del segle XVI.

 

“Començas la obra del campanar de la present Igl[es]ia de la verge Maria del Pi segons ses trobat en huns memorials antichs en l’any mil tres cents setanta nou e no son posats ansi los noms dels obrers qui eren en dit any p[er] quan nos troben libres de dita obraria tant antichs. Sols es p[er] memoria.” (Llibre Negre de l’Obra, fol.1r.(p.33)

 

La referència més antiga que tenim de la construcció del campanar de Santa Maria del Pi, correspon a una nota escrita pels feligresos en recordança de la construcció. Va ser anotada en el “Llibre Negre de l’Obra” un memorial escrit pels obrers de la parròquia del Pi l’any 1508 i que es conserva a l’Arxiu Parroquial (APSMP).

Al mateix Llibre Negre es conserva la transcripció d’un document pel qual el Rei Pere III fa donatiu el mateix any 1379 de quatre mil sous barcelonesos als feligresos de l’església del Pi per tal de contribuir a la construcció del campanar. Aquest donatiu va ser fet efectiu pel seu fill el rei Martí l’any 1400, afegint-hi 50 florins propis que aquest darrer havia promès donar quan encara era príncep. (Llibre Negre, fol. 40v., p.110)

Malgrat que la seva arquitectura no ha estat mai estudiada amb profunditat, les seves especials característiques (escala embotida en un mur de 3,5 metres, comença al primer pis, ser la torre més alta de la ciutat antiga, la seva disposició exempta, etc.) han fet pensar darrerament que no tant sols es va construir com a campanar de la segona parròquia més important de la Ciutat, si no que per la seva proximitat a la muralla de la Rambla podria tenir també una funció defensiva i de vigia. En realitat, tota la seva història és plena d’episodis en que s’ha verificat la seva funció defensiva, sobretot durant els nombrosos setges patits per la ciutat de Barcelona en època moderna com per exemple durant la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió.

 

El rei Pere el Cerimoniós es compromet a donar quatre mil sous per a la construcció del campanar del Pi. 17 d’abril de 1379.
(Llibre Negre, foli 40v. (p.110)

 

Vigia de la ciutat

El campanar, per la seva alçada i per la seva posició isolada al centre de la ciutat, va esdevenir també un punt privilegiat per tal de vigilar les tropes enemigues que pretenien assaltar la Ciutat. Durant els setges de 1697 i sobretot el de 1713-1714, va ser fortificat i utilitzat per advertir dels moviments de les tropes, així com per cridar a la defensa de la ciutat tal i com va succeir la matinada de l’11 de setembre de 1714, en que les seves campanes secundaren el toc desesperat de sometent de la catedral just en l’atac final de l’exèrcit francès i espanyol. També es te constància que va ser convertit en refugi de la gent del barri, essent l’únic conservat actualment dels cinc refugis que es van habilitar per defensar a la població civil durant aquell setge.

L’Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi aporta moltes dades sobre el protagonisme del campanar i les seves campanes en aquest fets de 1714. Les despeses de fortificació, les vivències dels refugiats, l’ús com a torre de guaita. Fins i tot les despeses del rescat de les campanes, just en caure la ciutat i que havien imposat les tropes invasores en virtut del “Dret de metall i campana” i que van haver de ser aportats pels feligresos.

Bombardeig de Barcelona l’any 1714 segons Francesc de Santa Cruz. A la dreta de la imatge es pot veure Santa Maria del Pi i el seu campanar marcats amb la lletra Y.

 

El campanar festiu de Barcelona

No és gaire conegut que els dies de grans celebracions a Barcelona, sigui per l’entrada de sa Majestat, del senyor bisbe o potser d’una relíquia d’un sant important, hi havia un fil musical ciutadà que era tocat des de dalt de tot del campanar de Santa Maria del Pi.

L’emblemàtic campanar, el més alt de la Barcelona antiga, per la seva posició central i isolada ofereix encara avui una visió de 360 graus sobre els terrats de la ciutat medieval. Per aquesta raó el campanar es convertia en el lloc ideal perquè un grup de trompetes escampessin el seu so per tota la ciutat mentre que, a baix al carrer, s’esdevenien els actes festius.

El fet de situar grups de ministrils en llocs elevats mentre se celebraven esdeveniments festius i religiosos al carrer, era força habitual a Europa ja des de l’època medieval. Era l’anomenada música alta és dir tocada a l’exterior, amb instruments de vent de fusta o metall i sovint en llocs elevats, en contraposició a la baixa que s’interpretava als interiors.

El campanar de Santa Maria del Pi era un dels punts utilitzats a Barcelona per aquests tipus d’esdeveniments musicals i festius.

La documentació de l’Arxiu de la basílica de Santa Maria del Pi aporta nombroses referències de pagaments per actes realitzats al campanar, sobretot pel que fa a la pólvora festiva: mascles i arcabussos sovint eren disparats des del terrat del campanar els dies de festa i cap a finals del segle XVIII fins i tot s’hi engegaven castells de focs artificials, segons els testimoni ocular del Baró de Maldà, fent de l’esvelta torre un dels més tradicionals elements festius de la ciutat.

El campanar empal·liat per la festa de Sant Jordi.

Darrerament, l’Associació de campaneres i campaners del Pi ha iniciat una campanya de recuperació d’antigues tradicions festives que tenien com a protagonista la torre com ara “l’empal·liada”  que es fa 4 o 5 cops l’any per les festes més importants com Nadal, la Diada de Sant Jordi, l’11 de Setembre o les Festes Majors de Sant Josep Oriol i de la Mare de Déu de la Mercè.