Capella de la Sant Pancraç

Retaule de San Pancraç (segle XX)

Juli Fossas Martínez (1868-1945)
MiTPi-0146
 
 

L’advocació de Sant Pancraç és una de les més antigues del Pi, juntament amb la de Sant Climent. Es coneix com a mínim des de l’any 1062, ocupant probablement un dels tres absis de l’antiga església romànica, i sabem per diverses notícies que es feien testaments sagramentals sobre el seu altar. Quan es va substituir l’església romànica per la gòtica l’altar de Sant Pancraç va ocupar la primera capella del cantó de l’Epístola, l’actual pas a la sagristia, on encara es conserva la clau de volta que representa el seu martiri. Entre els segles XIX i XX canvià unes quantes vegades d’ubicació, fins que l’any 1928 ocupà aquesta capella, dedicada antigament a Santa Llúcia i Santa Margarida. L’actual retaule fou un disseny de Juli Fossas i s’inaugurà l’any 1919. Més tard s’hi afegiren les dues pintures laterals, representant el bateig i el martiri del sant.
La imatge de Sant Pancraç, enormement venerada per ser patró del treball, va ser de les poques escultures que es van salvar de la crema de 1936 i s’explica que els milicians van estar a punt de llençar-la a la foguera però a l’últim moment algú va cridar: “Aquest no, que és treballador!”, aleshores van escapçar-li el dit de la mà dreta i va quedar amb el puny alçat, “Ara sí que és dels nostres!”, van dir, i gràcies a això no es va cremar.
Juntament a Sant Pancraç, es veneren en les figures de Santa Llúcia i Sant Antoni de Pàdua.

© Basílica de Santa Maria del Pi, Albert Cortés

Retaule de la Mare de Déu de la Providència abans de 1936.